Hola,
Comparteixo els avenços del procés de la meva videoescultura.
Tal com ja vaig comentar en la proposta inicial, el projecte neix del concepte de la sobreestimulació a la que ens veiem sotmesos avui dia amb l’ús constant de pantalles. En els textos que s’havien d’estudiar s’assenyala com vivim envoltats d’imatges en moviment que semblen buscar-nos de manera contínua: notificacions, vídeos, anuncis i continguts audiovisuals que reclamen una atenció immediata i permanent. Aquest excés d’estímuls genera una relació passiva amb la imatge, basada en el consum ràpid i sense criteri propi.
Amb la creació d’aquesta videoescultura, la meva intenció és invertir aquest rol habitual de l’espectador passiu.
La idea inicial consisteix en l’ús d’una caixa que conté a l’interior un telèfon mòbil reproduint un vídeo en bucle. El vídeo està format a partir de fragments del meu arxiu personal, amb imatges de natura que transmeten calma, lentitud i quietud, transiciones lentes, música calmada, buscant una clara oposició al ritme accelerat del consum habitual.
La idea de situar la imatge dins la caixa, busca que la imatge no vingui cap a nosaltres, com estem acostumants, sino que som nosaltres qui hem d’anar cap a ella. La peça obliga l’espectador a prendre una decisió física, a apropar-s’hi, inclinar-se i mirar a l’interior. Sense aquest gest corporal que s’ha de fer de froma conscient, no hi ha accés a la narració visual.
Aquest concepte es podria relacionar amb referents com Bruce Nauman, que en les seves videoinstal·lacions i escultures trenca la posició còmoda i passiva de l’espectador, obligant-lo a desplaçar-se, a entrar en espais concrets i a prendre consciència del seu propi acte de mirar.
També, com ja vaig comentar a la proposta, es podria establir una connexió amb Paul McCarthy, ja que ell ha creat obres en les què l’espectador es veu obligat a mirar a través de forats o obertures, assumint un rol de voyeur.
En resum, i el que es repeteix en ambdós casos, és que l’espectador deixa de ser passiu i es converteix en part activa del dispositiu artístic.
Pel que fa als recursos expressius que faré servir, mantenc el que ja vaig dir:
VIDEOESCULTURA
El vídeo forma part d’un objecte tridimensional. El telèfon mòbil deixa de ser un objecte funcional del dia a dia i passa a convertir-se en imatge-matèria, integrada dins d’una estructura escultòrica. La pantalla ja no és només un suport, sinó un element físic amb presència i significat.
ESPAI, ESPECTADOR I DESPLAÇAMENT
Tot i que no tinc la intenció de que la peça sigui una videoinstal·lació, sí que treballo el desplaçament del cos de l’espectador. La caixa genera la necessitat d’apropar-se, inclinar-se i mirar. L’experiència dins de l’obra no és només visual, sinó també corporal.
IL·LUMINACIÓ
La il·luminació austera i simple de l’interior de la caixa, o la manca d’aquesta, servirà per reforçar la sensació de calma, plaer i quietud. Una llum suau pot crear un espai íntim i calmat, un clar contrast amb la llum agressiva i constant de les pantalles digitals. Aquest punt tinc que acabar de veure com treballar-l’ho. La idea està, falta acabar de materialitzar-l’ho.
Al llarg d’aquestes setmanes he tingut noves idees que vull implementar. Vull que la peça també tingui una dimensió simbòlica vinculada al joc i a la infància. És habitual, escoltat la frase de que per a un infant, sovint la caixa resulta més interessant que el joguet que conté. Partint d’aquesta idea, no només hi haurà una caixa inicial, sinó com un conjunt de diverses caixes, col·locades unes al costat de les altres. L’espectador podrà interactuar-amb elles lliurement: agafar-les, tocar-les, obrir-les. Totes les caixes estaran buides, excepte una, que contindrà el mòbil amb el vídeo en reproducció contínua.
Les caixes no estaran modificades com a tal, de manera que es podrà reconèixer facilment quin ús o contingut tenien originalment. D’aquesta manera es convidarà a l’espectador a imaginar què ha pogut passar amb aquests objectes, descontextualitzant-los i afegint-hi nous significats. El que si he pensat, que m’agradaria incorporar fragments de pa d’or, (una nova tècnica que he estat treballant últimament) i que a la vegada és un material associat al valor, el sagrat i el preuat. D’aquesta manera és podrà donar nous significats a les caixes, dotant-les d’un nou valor simbòlic i artístic, com si fossin petits tresors, tal com ho són a ulls dels nens.
En resum, l’obra vol treballar conceptes com la simplicitat, el joc, la reducció d’estímuls i la ruptura de la passivitat de l’espectador. La intenció de la videoescultura és la de crear un espai de pausa, calma i contemplació, on mirar requereixi temps, presència, acció i consciencia.
Passo a adjuntar alguns esbossos, i fotografies.
Este es un espacio de trabajo personal de un/a estudiante de la Universitat Oberta de Catalunya. Cualquier contenido publicado en este espacio es responsabilidad de su autor/a.